Helena Boschi is a psychologist who works in applied neuroscience: she takes what the lab knows about the brain and turns it into something a leader, a team or a person on a Tuesday evening can use. She has spent over twenty years doing this for organisations around the world, researching work-induced stress, cognitive bias and what she calls corporate psychopathy.
Her book, Why We Do What We Do (Wiley, 2020), goes chapter by chapter through emotion, memory, attention, bias, creativity, change and stress. Her Barcelona lecture, "Your brain has been hijacked!", is about the gap between the brain we have and the world we live in. These five answers are a preview.
Five questions she has been asked before, answered with her own published words.
By the modern world, running on ancient equipment. We carry a stress system built for one job: switch on when something dangerous appears, deal with it, switch off. It was never designed to stay on, or to flick on and off all day.
The world it was designed for is the one where a sabre-toothed tiger walked into the clearing and we had a split second to fight or run. The world we are in now switches that same system on for a boss who wants to "give us some feedback", for six hundred unread emails, for a friend who didn't reply.
And the brain does not need the threat to be real. Anticipation is enough. Imagination is enough. So we have an alarm that was built for a bear going off at a notification, and nowhere for all that fight-or-flight energy to go, because we are sitting at a desk.
Because paying attention is expensive. Sustained attention runs on the frontal lobe, and the frontal lobe is an energy hog: it burns through its resources quickly, which is why you get hungry after a long stretch of concentration and why, at the end of a day of decisions, you can't decide what to eat for dinner. That is decision fatigue, and it is biology, not weakness.
Staring at a screen for hours without a break is the surest way to feel fried. The fix is unglamorous: get away from the screen, look out of a window, walk up and down the stairs, get a coffee. Give that part of the brain a reboot before you ask it to decide something important. Even a twenty-minute walk pumps oxygen through the brain, and the brain needs the body to move. It is not designed to sit in a room all day.
Because the brain files everything into categories it already has. From very early on we build schemas, mental filing cabinets, about ourselves, other people and how the world works, and every new piece of information gets slotted into one of them. When something contradicts a schema we should update it, but mostly we don't. We use the new information to confirm what we already believed, and when it flatly contradicts us, we find reasons to discount it. That is confirmation bias, and the more experienced we get, the more fixed we become.
The uncomfortable part is that none of us is working with complete information. The brain takes in fragments, stitches them together with what it thinks it knows, and presents the result to us as reality. So we are all walking around with a slightly different version of the world, convinced ours is the accurate one.
The best thing you can do with someone whose beliefs you can't understand is ask them how they got there, and try to see it through their eyes. It might be your version that's wrong.
No. Change and uncertainty are the two worst things you can throw at the human brain, and it will never love either of them. Telling people to embrace change is asking them to feel something they are not wired to feel. You also can't really "manage" change; it behaves like water. What you can do is get better at responding to it.
The paradox is that the brain only learns to cope with uncertainty by facing uncertainty, and only learns to deal with adversity by meeting adversity. What we want and what we need are two different things. We don't have to love it or embrace it. We can learn to roll with it, and the people who do that well have built a kind of mental fitness, the same way you build physical fitness.
Treat the brain and the body as one system, because that is what they are. When the world is out of balance our systems go out of balance too, and rebalancing is conscious work: better-quality sleep, regular movement, and real attention to what we eat. A large share of our serotonin, the chemical behind feeling that all is well with the world, sits in the gut, and most of the traffic on the nerve that connects them runs gut to brain, not brain to gut. So "mental health" on its own is the wrong frame; it is whole health.
And when stress hits, don't wait to feel calm before you act. The feeling often doesn't come on its own. Do something physical, keep your hands and feet busy, move, and let the feelings catch up afterwards.
It is usually the last thing you want to do and almost always the thing that works.
Doors 18:30 · The Social Hub Barcelona · In English
Santiago Espot és empresari, assagista i activista polític, una de les veus més incòmodes del debat sobre el futur de Barcelona. Fa anys que defensa, sense embuts, que la ciutat ha entrat en decadència i que la causa és tant econòmica com política. El seu diagnòstic no agrada a tothom, i justament per això ens interessa.
Estem molt contents que hagi acceptat venir a fer una conferència a Deep Dive Lectures. La data exacta la publicarem d'aquí a pocs dies. Mentrestant, li hem fet unes quantes preguntes.
No hi ha un any ni un moment concret. És tot un procés, econòmic i polític alhora.
L'econòmic comença quan la ciutat aposta pel model de turisme massiu. Hi ajuden factors externs, com els vols low-cost: quan volar des d'Anglaterra o Dinamarca fins a Barcelona surt més barat que anar en cotxe de Londres a Liverpool o de Copenhaguen a Kolding, és evident que això ho capgira tot.
El turisme és un sector que no requereix gaire talent professional. Només cal explotar allò que ja tenim: el bon clima, la platja, una cuina atractiva, el geni d'Antoni Gaudí o el Barça. No fa falta gaire inventiva per guanyar diners en un escenari com aquest.
El polític arriba quan els governs municipals dels darrers anys, sobretot a partir d'Ada Colau, abandonen definitivament la premissa que hauria d'orientar el govern de la ciutat: Barcelona és, abans de res, la capital de la nació catalana, amb tot el que això comporta. En lloc d'això, es dediquen a promocionar una multiculturalitat ridícula i provinciana que acaba espanyolitzant la capital.
Ha perdut el que han perdut totes les grans capitals de cara als seus habitants. Els parisencs o els milanesos també miren amb certa nostàlgia el passat dels seus barris i carrers. Això és inevitable, i cal adaptar-se als nous temps com sempre ha fet Barcelona.
Ara bé, si ho he de dir en tres paraules: ha perdut catalanitat, elegància i esperit revolucionari, en el sentit filosòfic del terme.
Hi guanyen unes elits econòmiques i financeres que compten amb la complicitat del poder polític de la capital. Canviar-lo vol dir enfrontar-se a aquestes elits, que sempre van aliades amb els poders de l'Estat espanyol. Vol noms? Apunti: el lobby Barcelona Global, Foment del Treball o La Caixa, entre d'altres.
El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, declarava fa pocs mesos que «necessitem la immigració com l'aire que respirem». Sap què vol dir, això? Li ho tradueixo: «Necessitem braços barats per continuar pagant salaris de misèria, perquè així és com ens omplim fàcilment la butxaca». La conseqüència? Els salaris mitjans van caient, i la productivitat també. I això expulsa les classes mitjanes de la ciutat. És així com es despersonalitza Barcelona.
Primer, antimàrqueting turístic. Després, abandonar la promoció d'esdeveniments de projecció internacional (Copa Amèrica, Tour de França...). I finalment, aplicar polítiques antipàtiques i dures contra el que a Barcelona anomenem «turisme de borratxera».
Sempre tinc present que el turisme massiu (repeteixo: massiu) és una crida a dos tipus de màfies, la del narcotràfic i la de la prostitució. Acabar amb aquestes xacres seria una de les meves prioritats.
Segurament el Raval és el barri que ha experimentat la transformació més notable. S'ha convertit en un territori en mans de màfies de tota mena i de tot origen. Les imatges que veiem cada dia dels seus carrers, i el que m'expliquen els veïns, ho confirmen.
Malauradament, hi ha altres barris que van pel mateix camí, com ara Sant Antoni.
Ens agradi o no, la direcció de qualsevol ciutat és a mans del seu ajuntament, i és ell qui capitalitza les victòries i les derrotes. Igual que en una empresa, on la direcció sempre és la màxima responsable dels èxits i dels fracassos.
Ara bé, això no vol dir que els barcelonins no hàgim de fer autocrítica. Quina? Sobretot, no haver fiscalitzat amb contundència les polítiques perjudicials per a la capital. Ens hem de sentir més amos de la nostra ciutat.
Tot. Des de la situació de la llengua catalana fins a les inversions reals que la capital necessita. Hi ha una cosa en què ningú no pensa: sempre que Barcelona ha fet una gran transformació urbanística o d'infraestructures, ho ha fet amb alguna excusa que comptés amb la benedicció dels governs de Madrid i que signifiqués també una projecció d'Espanya. Des de les exposicions universals de 1888 i 1929 fins als Jocs Olímpics de 1992 o el Fòrum de les Cultures de 2004.
En canvi, si París, Berlín o Madrid necessiten transformar-se, ho fan sense cap esdeveniment especial. Encara que a vostès els pugui sorprendre, «capital d'una colònia espanyola» és la millor definició de Barcelona des del 1714.
La Barcelona del 1930 no era la del 1910, la del 1960 tampoc la del 1940, i la del 1975 no tenia res a veure amb la del 1992. I així successivament. Totes les grans capitals canvien, per bé o per mal. No sóc cap ingenu i sé què significa el pas del temps.
Però la capital de Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història que té la força, l'audàcia i el talent per revertir situacions molt pitjors que la d'avui. La meva fe en Barcelona és inquebrantable.
Barcelona és el cap i casal de Catalunya.
Portes obertes a les 18:30. Lavash Barcelona, Carrer de Roger de Llúria, 102, 08037 Barcelona.